L’udol d’un llop no és una amenaça de pena de mort, ni un manifest sexual, ni un ritual d’adoració a la natura. Tampoc és una llista de la compra, ni una llei orgànica, ni una descripció anatòmica, ni una fórmula física, ni una poesia...
Tan sols és una forma de comunicar-se, que un cop és emesa, se l’emporta el vent cap a racons desconeguts i imprecisos, fins que tots els decibels es fonen per complet entre tots els sorolls del món.
Nosaltres, d’una manera o altra, molt sovint intentem deixar petjada per assegurar-nos que un cop no hi siguem, encara quedi rastre de la poca cosa que vam ser. Així és com a vegades pretenem alimentar la nostra necessitat de perpetuar-nos.
Escriure és un acte comunicatiu amb una intenció perenne que, en canvi, com l’udol, tard o d’hora, acaba desapareixent. Però tal i com ho fa un llop, sempre podrem llençar ampolles amb missatges interiors al mar amb la intenció de que algun dia arribin a bon port.
