UNA DE SEXE I FICCIÓ (Segona part)

Just en aquell moment, la noia es va girar tot canviant de postura, cap a mi. Vaig intentar amagar la protuberància que saludava a sota dels pantalons. També tenia por que la notés. Però ho tenia ben complicat si pretenia que els meus genitals es portessin bé i més encara quan de sobte em va mirar i va somriure. A continuació, va girar el cap en direcció a la finestra i les alarmes hormonals del meu cos van saltar sobtadament quan la seva mà va començar a fregar-me-la.
No m’ho podia creure, doncs això no ho havia vist ni a les pelis porno. Així que vaig pensar que no es deuria donar compte del que estava tocant. Però de sobte l’oscil•lació va esdevenir amb més cadència. Encara incrèdul i pensant que pot ser ho estava mal interpretant tot, no vaig tenir temps ni de desitjar que la terra m’empassés. De seguida vaig notar com se’m descordava el botó dels texans i la cremallera va baixar amb un hàbil moviment de dits. Quan va introduir la mà pels calçotets primerament es va topar amb el prepuci i vaig sentir com la tenia de freda en contrast amb com n’estava jo de calent. Amb un lleuger gest del seu braç que vaig poder percebre, es va agafar fortament a la meva tija com si es tractés del reflex de pressió que tenim quan ens toquen la mà quan encara som nadons.
La vaig mirar a la cara, per veure si podia extreure alguna informació més del seu acte quan em trobés amb els seus ulls, però ella seguia mirant cap a la finestra com si la seva mà no formés part del seu cos. No vaig tenir temps de pensar gaire més en allò, perquè el moviment que feia amb la mà al llarg de tot el meu fal era tan exagerat que no sé com no ho van notar els que estaven al voltant. En tot cas, en aquell moment de l’excitació creixent que sentia als genitals, ni molt menys vaig pensar en allò.
Quan ja portava una bona estona amb aquesta situació, em vaig preguntar sinó m’hauria passat ja de la parada en la que em volia baixar. Fins on volia arribar ella? Estava disposada a acabar del tot la feina? Sens dubte, encara que la seva forma de comunicar-se era només a través de la seva mà, vaig poder saber que no tenia la intenció de frenar.
No obstant, el seu moviment va començar a ser més discret i en comptes de fer un recorregut al llarg de tot el membre va començar a pujar més i es va dedicar a moure la mà només pel gland. Aquest nou moviment em va agradar tant que de seguida vaig començar a notar espasmes. Ella també me’ls va notar i va augmentar la intensitat del moviment. No vaig poder allargar més el moment final i vaig vomitar en la seva mà tota la tensió acumulada durant la rara experiència. Es notava que havia masturbat més vegades, doncs no va parar i amb un ritme molt més baix va seguir amb el moviment trenta segons més.
Just després, sense netejar-se a dins dels meus pantalons, va treure la mà i se la va guardar a dins de la motxilla, suposo, buscant mocadors. Va romandre dos minuts més al meu costat i finalment el bus va parar. Les portes es van obrir i sense dedicar-me ni tan sols una mirada, va fer la seva cursa de 1.500m fent-se espai entre el ferum a humanitat. Va fer una passa d’accés al carrer i a tota pressa va desaparèixer en direcció contrària a la del bus per creuar el Camí de la Geganta. Jo encara m’havia d’eixugar la suor que em queia del front, la irrealitat de la situació viscuda superava la meva consciència i totalment exaltat vaig baixar a la parada següent. Em sentia eufòricament cansat. Mai una persona tan freda m’havia fet sentir tant calent.

Ara, a vegades miro a les rosses que em trobo pel carrer, però a ella mai l’he tornat a veure. De totes maneres, no sé ni si em reconeixeria.

UNA DE SEXE I FICCIÓ (Primera part)

Si en aquell instant estava corrent com un porc senglar ferit, no era perquè m’estigués mullant degut a la cortina espessa d’aigua que queia del cel i que m’estava arrugant com una pansa, sinó perquè el bus que havia d’agafar tot just començava a arrencar. Després de donar un parell de cops espartans a la porta, més per por que no pas per caritat, el xofer va parar.

Un cop tenia el tiquet a les mans vaig buscar amb la mirada un lloc per seure, però lògicament com en tots els dies de pluja, no només no hi havia cap seient lliure sinó que hi havia tants caps que no es podia veure el món exterior.
Vaig inspeccionar el terreny i de sobte els meus ulls es van parar en una rossa que s’aguantava a la barra que penjava del sostre. Obrint-me pas amb els colzes com si estigués disputant una cursa de 1.500m vaig difuminar-me entre la gent fins que vaig poder-me agafar a la mateixa barra a la qual s’agafava ella.
En la posició que ens trobàvem ja podia notar-la amb les cames dissimuladament. Per la cua de l’ull la vaig observar amb més calma. Si no em va fallar l’ escàner visual, vaig deduir que només la tapava un jersei de pic que permetia que es veiés la seva pell blanca i terça. Tenia tot el cabell xop i les gotes que li regalimaven per les puntes li anaven a parar a la clavícula, i d’allà baixaven ballant en ziga-zaga fins a desaparèixer per la misteriosa i fosca vall que formaven els seus pits tapats per la tela.

En un principi vaig començar a pensar de dir-li quelcom, tenia ganes de conèixer-la. La meravellosa sensació que em provocava la seva imatge em tenia anestesiat. En canvi, aquesta sensació va durar menys del que hagués imaginat. Degut a una frenada brusca del xofer, vaig perdre lleugerament l’equilibri i encara em vaig pressionar més contra ella. Podia notar amb molta més precisió les corbes del seu cos. En aquell moment, la inestabilitat dels amortidors el vehicle ens va provocar un moviment de fricció els uns contra els altres, però jo només em vaig fixar amb el plaer que em resultava el contacte amb aquella noia.
De tant fregament, la meva sensació d’anestèsia va esdevenir un remolí d’excitació i la imatge angelical de la rossa va ser substituïda per una visió molt més bruta. Una altra brusca frenada va acabar de fer la feina i la sang va començar a bombejar-se cap al meu penis.

UN PLANETA DE XAFARDERS

"UN HOMBRE MUERE EN PALMA TRAS INYECTARSE SILICONA EN EL PENE"


És cert que la millora dels mitjans de comunicació té l’avantatja de que s’ha incrementat la informació a la qual tenim accés. Avui en dia, podem saber que en el conflicte de Darfur es va atacar ahir a la ciutat de Al-Fashir, o que a Trinidad y Barbuda han nascut 6 vedells amb una sola pota, fet que s’atribueix a l’abducció d’un OVNI, o que la Núria Bermúdez s’ha liat amb en Michel Salgado.

Però de què ens serveix tota aquesta informació a part de poder saber en quin planeta vivim?
Molt bé; van explicar que el naixement dels vedells d’una cama va ser degut a la intervenció extraterrestre, però podrien haver dit en comptes d’això, que el ramader s’estava tirant un pet a la tassa del wàter per tal d’utilitzar-lo com a caixa de ressonància mentre naixien els vedells.
Amb aquest trist exemple, vull dir que la informació obeeix a normes clàssiques i ben assentades que dicten allò que és notícia i allò que no ho és, mentre que les coses informables són moltes més que les que es converteixen en notícia.
No estic demanant que és comuniqui a la tele tota la informació diària, ni tampoc demano que segons quines notícies es deixin de transmetre. Però si que puc dir que moltes es troben descompensades.
Sabem més del que li passa a l’administració d’Obama que de l’estructura social per la qual es regeix el nostre poble. Però a més, sabem més del que li passa a persones “importants” (tot i ser molt sovint irrellevant) que dels successos que afecten a milions de persones no importants ni conegudes.
Per això, en comptes de parlar d’una adquisició d’informació, hauríem de parlar d’un consum de notícies. De la mateixa manera que se’ns marca que hem de comprar, se’ns diu que hem de saber.

A més, un cop sabem la notícia, quin és el nostre marge d’actuació? Saben que Israel torna a atacar a la franja de Gaza, però mentre ens caguem en tots els míssils que són llençats, no podem fer res per evitar-ho. En canvi, quan els mitjans de comunicació no estaven tant desenvolupats, podia ser que una persona sabés tard d’un fet que li podia afectar, però la majoria de la gent podia saber quins aspectes de l’actualitat els podia afectar i com actuar en conseqüència. Per tant, es podia dir que informació i acció era directament proporcional. És per això, que avui ens assabentem tard de com funciona el procés de Bolonya o de que s’acosta una crisi financera, mentre que tots sabem que en Carod es va col•locar una corona d’espines imitant a Crist mentre que en Maragall li feia una foto.

Per això penso que tots formem part d’un món de xafarders.

L'udol del llop

L’udol d’un llop no és una amenaça de pena de mort, ni un manifest sexual, ni un ritual d’adoració a la natura. Tampoc és una llista de la compra, ni una llei orgànica, ni una descripció anatòmica, ni una fórmula física, ni una poesia...

Tan sols és una forma de comunicar-se, que un cop és emesa, se l’emporta el vent cap a racons desconeguts i imprecisos, fins que tots els decibels es fonen per complet entre tots els sorolls del món.

Nosaltres, d’una manera o altra, molt sovint intentem deixar petjada per assegurar-nos que un cop no hi siguem, encara quedi rastre de la poca cosa que vam ser. Així és com a vegades pretenem alimentar la nostra necessitat de perpetuar-nos.

Escriure és un acte comunicatiu amb una intenció perenne que, en canvi, com l’udol, tard o d’hora, acaba desapareixent. Però tal i com ho fa un llop, sempre podrem llençar ampolles amb missatges interiors al mar amb la intenció de que algun dia arribin a bon port.